de Sant Llorenç del Munt
L’inici de la sortida podríem dir que ha estat la primera benzinera de l’autopista que va a Sabadell, lloc on hem confluït els diferents cotxes des dels respectius punts d’origen. Des d’aquest lloc, passant per Terrassa i Matadepera, hem enfilat la riera de les Arenes tot endinsant-nos pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. A estat tot un encert agafar aquesta ruta. La carretera (BV-1221) es va enfilant entre la Serra de l’Obac i el massís de Sant Llorenç del Munt. A la nostra dreta distingim la Mola, amb el monestir de Sant Llorenç i el solitari Cavall Bernat. Hem convingut que ens aturaríem al Coll d’Estenalles, on hi ha el Centre d’Informació del Parc, per tal recollir-hi informació. A les 10 h en punt, precisament quan obren, hi entrem per la porta. Davant nostre tenim el Montcau i convenim que aquest coll és un bon punt d’inici de moltes excursions. En prenem nota. Continuem la ruta motoritzada fins arribar al poble de Mura on aparcarem els vehicles al costat de l’edifici de les antigues escoles, avui Centre d’Informació Municipal i seu del Consorci de Promoció Turística de les Valls del Montcau. L’excursió, a peu, comença en aquest lloc.
Queixalades, tragos de vi, cafè i “gotes”...ja reconfortats de cos i ànima reprenem el camí fins el coll de la Creu de La Vila. En Carles, el nostre coordinador en aquesta sortida, ens informa que -segons la tradició- aquesta creu va ser erigida com a senyal de prevenció i advertiment contra la pesta i que, posteriorment, els pelegrins que feien aquest camí a Montserrat, en passar per aquest punt, pregaven per algun parent malalt o per a conservar la pròpia salut. Ens hi fem una foto de grup. 
Aprofitem per a prendre les preceptives cerveses tot i que, en aquesta ocasió, la excursió encara no ha acabat. La senyora que ens ha atès ens comenta que la casa és, com a mínim, del segle XII i al llarg dels anys –sempre la mateixa família, fidels al lloc- s’han anat adaptant a les necessitats i circumstàncies. Ens ensenya el menjador del restaurant, amb un cert encant, que ocupa el que havien sigut les antigues cavallerisses de les mules. Ens en acomiadem agraïts.
Reprenem el camí passant a tocar del gran edifici de la masia de La Vila, una imponent casa pairal que ja hem vist -abans d’arribar al Puig de la Balma- arrecerada al costat d’una gran penya. El camí va baixant fins arribar al torrent del Puig on el seu llit de roca ha estat fortament treballat per l’aigua formant uns petits gorgs i reguerons.
Travessem el torrent poc abans que aquest s’ajunti amb la riera de Mura. Passem pel costat del Molí del Mig que, encara no fa uns trenta anys, oferia els seus serveis a la pagesia de Mura i de les rodalies. Era un molí fariner però també allotjava un trull, una premsa de vi i una turbina per generar electricitat. Actualment es pot visitar com a museu. Caminem uns deu minuts pel costat de la carretera que va a Rocafort, tot passant pel Raval de Mura i l’Àrea d’Esplai de la riera de Nespres molt ben condicionada per a fer-hi costellades, fins arribar al punt de partida de l’excursió.
La taula per a dinar ja la tenim a punt a “Cal Carter”, on ens estan esperant per “tirar l’aigua a l’arròs”. Unes bones amanides i alguns “gaspatxos” precedeixen la paella, una paella molt gustosa que motiva fer arribar la nostra felicitació al cuiner. Aquest correspon a la nostra atenció confiant-nos algun del secrets del plat: un bon brou, carn de conill, de pollastre, galta desossada de porc, magret d’ànec i ceps... i la fem petar, una mica, parlant del poble, els seus voltants i sobre els problemes d’ahir i d’avui... “Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort...” diu que es deia com a conseqüència del daltabaix provocat per la fil·loxera. Gent molt cordials, també, a “Cal Carter”. A les postres, en “Big Josep” –com ja ha fet amb les cerveses que ens hem pres al Puig de la Balma- ens convida a cava... joiós d’haver arribat a l’esperada jubilació. I nosaltres de poder-ho celebrar.
Després de dinar, acompanyats per alguna gotejada, fem un tom pel poble de Mura visitant els seus carrers costeruts, les cases de pedra, l’església de Sant Martí: un interessant edifici romànic amb una nau del segle XI, una del XII -que és la principal- amb absis i una tercera afegida al segle XVII. D’aquesta parròquia hi destaquem el valuós portal on al timpà hi ha representat un relleu amb l’Adoració del Mags. Ens crida, també, l’atenció un airós comunidor –lloc des d’on es conjuraven les tempestes- situat dalt la teulada del temple.
Contents, tips i satisfets ens acomiadem: els xino-xaners fins a l’excursió del mes de setembre –passat l’estiu- i els qui anem a la Sortida de Primavera, fins d’aquí a uns pocs dies.
Cal felicitar, finalment, a en Carles per l’itinerari triat i la coordinació de la sortida i a tots els assistents pel seu acompanyament i bon fer. Gràcies a tots i a totes i fins la propera.Text : Pep Arisa Fotos: Joan Simarro
